Totes les imatges del meu bloc es poden consultar i llegir amb més meticulositat gràcies a la seva alta resolució , només extraient-les del propi bloc , arrossegant-les amb el ratoli fora de la pantalla directament al teu escriptori, i ampliant-les després amb l’ editor de Windows.



diumenge, 26 de desembre de 2010

L´home i la natura, alguns exemples dins el món de la Literatura: Rimbaud, Whitman, Kerouac i d´altres.

S´ha parlat molt de l´amor i de la mort dins la literatura i penso que no tant sobre la natura  que ens envolta i la seva relació amb el poeta, amb l´escriptor i amb tot alló que ens apropa a la nostra própia essència perqué no oblidem que nosaltres mateixos, som natura, una petita part d´aquesta gran obra mestra.



EL DORMENT DE LA VALL

És un clot de verdor on canta un rierol
Tot aferrant follament a les herbes els parracs
D´argent; on el sol, des de la muntanya altiva,
Lluu: és una petita vall que escumeja de raigs.

Un soldat jove, la boca oberta, la testa nua,
I el coll banyat en frescos créixents blaus,
Dorm; està damunt l´herba, sota el núvol,
Pàl.lid al seu llit on la llum plou.

Dorm de peus als lliri-joncs. Somriu com
Somriuria un infant malalt, fa una becaina ;
Natura, bressa´l  amb ardor : té fred,

Els perfums no li fan tremolejar els narius ;
Dorm al batent del sol amb la mà al pit
Tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.

        Arthur Rimbaud  ( Octubre, 1870)


En aquest poema, relatat molt cinematográficament, la natura ho és tot, ho bresssola tot, com diu el poeta, de fet el soldat, encara que mort, hi forma part i n´esdevé un més  dins el conjunt de sensacions, de tonalitats de colors i de intensitats de llum  que viu el poeta, fent que la mort sigui menys trágica però no menys solemne per tot alló que el soldat ja no pot percebre. La natura aquí ha perdut un dels seus fills i el cuida fins el darrer moment. 
Rimbaud és un enamorat de la natura, la coneix bé  i en frueix tant que ho ha de dir en el seu poema de joventut, el gran tema de la mort resta a la vegada amagat, rebaixat del seu aspecte més cruent,  i a la vegada n´és la causa, mortífera causa, de la separació entre l´ home i el seu Tot.



Un altre poema de Rimbaud en el que ell en primera persona es relaciona amb aquesta natura que ho embolcalla tot:



LA MEVA BOHEMIA (FANTASIA)

Caminava amb les mans a les pobres butxaques;
El meu abric, així s´em tornava ideal;
Caminava sota el cel, Musa!, i t´era lleial;
Ah, quines amors tan esplèndides somiava!

Els meus pantalons únics tenien un forat gros.
Follet somiador, desgranava pel camí
Versos.El meu refugi era l´Óssa Major
Al cel els meus estels feiem un dolç fru-fru.

Els escoltava, assegut al marge dels camins,
Les nits del bon setembre quan em queien al front
Les gotes de rosada com un vi vigorós;

Quan tot rimant enmig de l´ombria fantàstica,
A l´igual d´unes lires, deslligava els elàstics
dels sabatots ferits amb un peu prop del cor!

La relació tan intensa que té el poeta amb la natura em trasbalsa i la sensació de llibertat et mareja fins el punt de fer-te sortir, encara que no vulguis, alguna llágrimeta de felicitat, quan m´enrecordo també d´algunes nits de vivac sota el cel ras que vaig passar quan era més jove. No hi ha dubte que quan l´home està sol amb la natura i mira el cel estelat és quan més aprop està de la vida i de la mort al mateix temps i interiorment es troba amb ell mateix .-



L'explosió del fenomen Rimbaud es remunta als anys cinquanta, quan la figura del poeta va sortir dels cercles literaris per conquerir la imaginació de generacions de lectors apassionats. A França, el gran salt es va produir en el centenari del seu naixement, el 1954, la revista Paris Match li va dedicar la seva portada i vuit pàgines, sota el titular d'Arthur Rimbaud: àngel o dimoni.
Als Estats Units, la figura del poeta en la seva faceta més irreverent va calar en el gran continu de la contracultura a través dels escriptors de la beat generation.
"El fascinant de Rimbaud és que cadascú si pot reconèixer-se en ell", explica Jeancolas. "La seva obra i la seva vida tenen parts ombrívoles que cadascú pot omplir amb les seves aspiracions". El Rimbaud de relacions tortuoses  amb Paul Verlaine ( en el quadre de la dreta, el primer començant per l´esquerra, amb el jove Rimbaud al costat)  va esdevenir icona gai, la premsa juvenil entreté el mite de l'adolescent rebel i els viatgers sempre comptaran amb el rodamón que va deixar París per explorar les terres africanes.



La següent poesia de Walt Whitman també ens parla de la natura però d´una forma vehement quasi profética.Whitman creu en un Deu omnipotent i en l´ ordre diví, cósmic, de totes les coses, en una visió romántica del món en el que l´amor de Deu es traspua arreu i en el que l´home ha de deixar-se anar en aquest amor i valorar les coses d´un altre manera, amb uns altres ulls:





Per a mi, un bri d'herba no val menys que la
tasca diürna dels estels,
i igualment perfecta és la formiga, i així un gra de
sorra i l'ou del reietó,
i la granota arbòria és una obra mestra, digna de
egrègies persones,
i la mora pogués adornar les estances del cel,
i en la meva mà l'articulació més menuda fa burla
de totes les màquines,
i la vaca, remugant amb inclinada testa, és més bella
que qualsevol escultura;
i un ratolí és miracle capaç de sorprendre a milions de
infidels.


Fragment de Canto a mi mateix de Walt Whitman en versio de Marià Manent.



"Prosseguirem la marxa; jo em sentia immensament complagut amb aquella mena d´aspecte immortal que tenia el sender al començament de la tarda, amb els vessants herbosos d´un costat que semblaven plens de pols d´or, amb els insectes que saltaven sobre les roques i amb el vent que sospirava una dansa tremolosa entre les pedres calentes. Ara i adés el sender s´endinsava  per algun indret fresc i ombrejat, atapeït de grans arbres alts entre els quals la llum es feia més profunda. El llac de baix no tardà a convertir-se en un llac de joguina, per bé que  els seus forats negres encara eren perfectament visibles. Tot això era agradable, com ho eren també les gegantines ombres de núvols que es reflectien a les aigües i el tràgic caminoi que serpentejava a la llunyania i per on el pobre Morley pujava cap a nosaltres."

Els pòtols místics de Jack Kerouac, traduït per Manuel de Pedrolo (fragment del cap. 9)


En aquest trosset de la gran novel.la de Kerouac apreciem, al igual que en els poemes anteriors , una gran capacitat descriptiva per part de l´autor, fruit del seu amor per la natura. Kerouac beu de les fonts de Rimbaud i de Whitman, els seus personatges són a la vegada rodamons incansables que els hi agrada la solitud de la natura, com els bohemis de Rimbaud, i missatgers d´unes creences molt particulars, barreja de Zen i de l´esperit profètic whitmanià.




SOL SOLET

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit
però el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep
el bon sol solet
lliscava i lluïa
pel carreró estret.

I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

Joan Maragall, 1895


De tots els poemes de Joan Maragall he triat aquest, primer, perquè és curt, i sempre he pensat que si un sentiment o una emoció es pot expressar amb uns pocs però intensos versos, millor, i segon perquè encara que sembla un poema per infants per la seva sencillessa,expressa, precisament per això,aquesta profunditat de missatge que el fa encara més feridor. L´home,Maragall,rep els dons de la natura,dins el seu context urbà,en la seva mínima expressió i en forma d´un raig de sol que l´escalfa.




Aquí, en aquesta primavera
Aquí, en aquesta primavera, estrelles floten en la buidor,
aquí, en aquest hivern, tan ben guarnit,
la terra va colpint el temps nu, aspre;
l´ocell primaveral aquest estiu enterra.

Els símbols són triats dels anys, en la rodona
lenta que fan les costes de quatre estacions;
el foc de tres estacions ensenya
la tardor, i quatre notes dels ocells.

Jo diria l´estiu pels arbres; els verms diuen,
si diuen res, les tempestes d´hivern
o el sepeli del Sol;
sabré la primavera pel cantar del cucut,
i la destrucció pel llimac aprendria.

Millor que cap rellotge, el verm ens diu l´estiu,
el llimac és vivent calendari dels dies;
¿què em dirà, si un insecte intemporal
diu que el món  ja s´acaba?

                        Dylan Thomas


En aquest cas la natura serveix al poeta del País de Gal.les per a cantar-nos amb les seves imatges el rodolar del Temps i la proximitat de la mort.




Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d´aquests matins
passen sense l´angúnia de cap ànima a dins.....

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l´esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l´aigua! Entorn de la seva peresa,
l´aire els dóna ua forma gairebé per sorpresa,

un límit en l´atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l´aigua captiva
dels rius, dels llacs i dels mars. I  jo a la riba,

penso, en veure´ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus....

                                       Màrius Torres.-


Pensava que era l´únic que li agradava veure passar els núvols per davant seu............ en aquest cas, el gran poeta lleidetà ens recorda la majestàtica pressència dels núvols des que el món és món.


QUAN FLOREIX LA SERVERA

Quan floreix la servera
a estones m´arriba a la finestra
el seu perfum.
Sobretot al capvespre i després de ploure.

Els arbres són a pocs minuts,
al carrer, en tombar la cantonada.
Enguany, abans de poder-m´hi arrossegar,
les esvalotadores merles ja han bequetejat
les roges baies,.-

Però si sota mateix dels arbres
n´aspiro el generós perfum,
la vida al meu voltant
s´arqueja de plaer,
com si l´acaronessin tendrament
unes mans femenines.

                Jaroslav Seifert


En aquest poema de Seifert, l´olor de la natura és plena de vida i al poeta li recorda algún amor passat.
El gran tema de la natura dins la poesia i la literatura en general,com veieu, és constant. No deixa d´impressionarme les imatges tan bucóliques que aquets autors descriuen amb el seu art i de com aquestes sensacions no moriran mai a dins nostre per molts anys que passin al igual que els nostres núvols. Pijus.-
-




















LA LLUNA LA BRUNA

Guàitala la lluna
damunt del serrat.
Jo me la contemplo
com ubriagat.
La lluna es la pruna
d'un hort encantat.

   La lluna no es bruna; 
tot ho ha illuminat!
La quieta llacuna
 un raig li ha xuclat,
 y l'aigua y la lluna
ab goig s'han besat.

Les daines dormien
y els ulls han badat;
belant somnioses
l'aigua han agitat.
Pels jonchs, cristallina,
l'aigua ha gotellat.
«La fada, la nina...
sembla que ha cridat
 una veu molt fina
que al cor m'ha arribat.

Després el silenci
per tot ha regnat;
 té baume de lliris
l'oreig encalmat,
y en un mar de nacre
 y d'argent glaçat
 s'adormen els cedres,
 s'adorm el serrat...

Y el cor de les verges
 resta desvetllat.

  La lluna no es bruna:
tot ho ha illuminat.
La lluna es la pruna
d'un hort encantat!

Lluis Via i Pagès  1910

La lluna de Via és una lluna màgica, de conte de nens, una lluna mare, una lluna que acarona amb la seva llum tot el que té al seu abast i els besa, com el bes pur d' una dona enamorada.- Pijus