Totes les imatges del meu bloc es poden consultar i llegir amb més meticulositat gràcies a la seva alta resolució , només extraient-les del propi bloc , arrossegant-les amb el ratoli fora de la pantalla directament al teu escriptori, i ampliant-les després amb l’ editor de Windows.



diumenge, 23 de gener de 2011

PARACELSUS : Un metge sense fronteres en el segle XVI.-


Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim, conegut com Paracels (11 de novembre o 17 de desembre de 1493 a Einsiedeln, Suïssa24 de setembre de 1541 a Salzburg), fou un metge, alquimista i astròleg. Es trià el pseudònim de "Paracels" (Paracelsus, en llatí) que significa "superior a Cels", un metge romà del segle I, autor d'un famós tractat mèdic. Malgrat l'oposició amb que es topà i la fama de mag que obtingué, contribuí en gran mesura a que la medicina prengués un camí més científic i s'allunyés de les teories dels escolàstics. Fou un pioner de la introducció de la química i de l'ús dels minerals en medicina.
La medicina de l'època seguia les teories del metge grec Galé, segons les quals la causa de les malalties era un desequilibri dels fluids corporals (humors) i calia curar-les amb sagnies i porgues. Rebatí aquestes creences amb una gran fermesa i tractà de convèncer els seus col·legues que l'origen de les malalties es trobava en agents externs al cos els quals es podien combatre amb l'ajuda de determinades substàncies químiques. També estava contra la idea que tenien els metges d'aleshores que la cirurgia era una activitat marginal relegada als barbers.



Les seues investigacions s'abocaren sobretot al camp de la mineralogia. Viatjà sovint en busca del coneiximent de l'alquímia. Produí remeis o medicaments amb l'ajuda dels minerals per destinar-los a la lluita del cos contra la malaltia. Un altre aportament a la medicina moderna fou la introducció del terme sinovial; d'aquí el líquid sinovial, que lubrica les articulacions . A més, estudià i descobrí les característiques de moltes malalties (sífilis i goll entre altres) i per combatre-les feu servir el sofre i el mercuri . També se'l considera com un precursor de l'homeopatia, ja que assegurava que "el que és parell cura el que és parell" i en aquesta teoria fonamentava la fabricació de les seves medicines.
El que li importava en primer lloc era "l'ordre còsmic", que trobà en la tradició arqueològica. La doctrina de l'astrum in corpore és la seva idea capital. Fidel a la concepció de l'home com un microcosmos, posà el firmament en el seu cos i l'anomenà Astrum o Sydus. Fou per a ell un cel endosomàtic, el cursor del qual coincidia amb la constel·lació individual que comença amb l'Ascendent astrològic. Per a ell la medicina tenia quatre pilars: l'astronomia, les ciències naturals, la química i l'amor.
Introduí l'ús del làudanum. El seu llibre principal fou Die Grosse Wundartzney (La gran cirurgia).
També aportà dades alquímiques. A Paracels s'atribueix la idea dels quatre elements: "terra, foc, aire i aigua en relació a criatures fantàstiques que existien abans que el món. Així doncs, la terra pertanyia als follets, l'aigua a les ondines (esperits de l'aigua), l'aire als silfs (esperits del vent) i el foc a les salamandres (fades o esperits del foc).
Paracels també acceptà els temperaments galènics i els associà als quatre gustos fonamentals. Aquesta associació tingué tanta difusió en la seva època que ara per ara, en llenguatge col·loquial, ens referim a un caràcter dolç (tranquil, flemàtic), amarg (colèric) o salat (esperitós, jovial). Viquipedia.-

Se li atribueix la famosa frase: "La quantitat crea el verí".
Paracels afirmava que no es pot deslligar l’univers material del espiritual, el particular del tot. Se’l coneix per la seva doctrina de la signatura de les plantes, que indica que es possible trobar diferents propietats medicinals en les plantes veient la semblança entre la forma de la planta i els òrgans del ésser humà. Deia: Observem les plantes i veiem en elles la senyal de la curació. També afirmava que cada planta exerceix un impuls terapèutic que s’expressa en els seus constituents interns, en la forma, color i perfum.


La seva tomba està situada al magnífic cementiri de Sant Sebastià de la ciutat austríaca de Sàlzburg. Concretament, la podrem trobar al costat de la porta que condueix de l’església al cementiri. Està dividida en dues parts ben diferenciades: una làpida rectangular, construïda amb diferents tonalitats de marbre, que conté una inscripció en llatí; i un petit obelisc a la part superior, encastat al fons d’un arcosoli emblanquinat, que conté, també una inscripció i l’efígie de Paracels en forma de medalló.
L’obelisc conté informació sobre la tomba i el nom del difunt. Està en llatí i alterna les lletres majúscules (al nom del difunt i al verb) i les lletres minúscules enllaçades i cursives. La traducció seria:
"Aquí estan l’efigie i els ossos de Phillippus Theophratus Paracelsus, que tanta fama al món ha guanyat per la seva alquímia, fins que altre cop es vesteixin de carn.

Quan l’església va ser restaurada l’any 1752, s’aixecaren les tombes cobertes de floridura, i va ser enterrat en aquest espai".
La làpida conté una inscripció, en llatí i lletres majúscules, en la qual es lloen les virtuts de Paracels com a metge i com a ciutadà exemplar. El text en llatí és:
"Conditur hic Philippus Theophrastus insignis medecine doctor, qui dira illa vulnera lepram podagram hydroposim aliaq insanabilia corporis contagia mirifica arte sustulit ac bona sua in pauperes distribuenda collocandaq. Honeravit anno MDXXXXI die XXIII Septembris vitam cum morti mutavit.
Pax vivis requies aeterna sepultis"
La traducció del text de la làpida seria:
"Aquí jau Filipo Theoprhastus, insigne Doctor en Medicina, l’art del qual ha guarit meravellosament les ferides més terribles, la lepra, la podragra, la hidropesia i d’altres malalties aparentment incurables i que és honrat per haver distribuït tots els seus bens entre els pobres. Va passar de la vida a la mort el 24 de setembre de l’any 1541.
Has viscut en pau, que reposis en sepultura eterna"


Sobre la seva manera d´entendre la medicina i el món tenim aquí aquestes planes de la introducció del llibre i les  traduïdes en forma de facsimil de la edició llatína  del 1603 de Paltrenius :  Paracelso, De Matrice, ed. mra, barcelona 1996, traduït per Montserrat Nofre directament de la edició llatina:






















Capitols V i VI del seu "Tractat sobre la matriu":
















Sense cap mena de dubte la valúa de Paracels com a metge és inqüestionable, la seva capacitat de innovació,de renovació i l´esforç que va emprar durant totat la seva vida, sense el cual la ciència mèdica no hauria arribat on és, el fan sobretot un exemple del científic de la seva época. Però també m´interessava constatar la barreja de coneixements provinents d´altres ciències i paraciències (Filosofia,Física,Alquimia,nigromància) que conflueixent en Paracels sempre sota l´atenta mirada de la religió católica, en un desconeixement, fins i tot fisiològic, que es traduirà en desconfiança cap a la dona i el seu món i que ens porta a la misoginia amb que la dona ha estat tractada històricament. Pijus.- 


dilluns, 17 de gener de 2011

HIMNES HOMÈRICS A DIONISOS: un déu molt proper.


Dionís, conegut també com a Bacus ja a Grècia, és un dels déus amb una mitologia més intrincada i contradictòria. Déu de la vinya, del vi i de l´alliberament extàtic i contraposat a Apol.lo en dues formes diferents de concebre la vida, la bellesa i l´estètica (l´apol.lini i el dionisíac), sovint comparteixen llocs de culte. Així, per exemple, el famós temple de Delfos tenia a la seva cambra interior un habitacle destinat a Dionís. Contraposats en quasi tot, l´un és tranquil, digne, orgullós, distant, amant de la llum i de la glòria i l´altre esvalotat, simple, pròxim als exclosos i marginats de la societat (dones i esclaus) i nocturn. Però malgrat això són complementaris i necessitats l´un de l´altre per realçar i posar de manifest la seva pròpia divinitat. És déu del marginal i transtorna l´ordre social, aliant-se amb dones i esclaus. En el seu gust per les disfresses, les màscares i els balls se situa el seu patrocini sobre el naixement de la tragèdia, o dit d´un altre manera, del teatre.

http://mitosdelcielo.iespana.es/catala/dionis.htm

Dionisos és una divinitat olímpica grega singular pel fet que suscitava entre els seus adeptes o devots uns estats extàtics o de deliri realment oposats al tarannà i al geni de l´ànima grega; l´olimpisme del déu, la importància del qual va créixer ràpidament a partir d´uns inicis modestíssims, és un afegitó accessori: la divinitat encarnava bàsicament alguna concepció pre-grega que els grecs haurien trobat en el territori que van ocupar, o que d´una manera que desconeixem es va introduir en el panteó grec.

Però aquest element frenètic no surt gaire en l´últim dels himnes homèrics llargs que posseïm; en canvi, el seu notiu principal, la història del déu i dels pirates, és amplament documentada en la literatura grega, si bé amb lleugeres diferències de matís i, cosa excepcional, sembla que la tenim fins i tot gràficament en els nostres ulls en el famós vas d´Exèquias, que hom pot veure reproduït en quansevol tractat solvent d´art grec.

La interpretació de l´argument, en extracte: la punició d´uns pirates que han segrestat Dionís i han estat transformats pels déus en dofins, no és improbable que sigui religiosa en un sentit ampli, es a dir no estem pas davant un text ritual dedicat al culte, però sí davant un text que vagament podríem anomenar sagrat; en aquest aspecte és la composició més notòria de tot el recull d´himnes.

És impossible totalment determinar la data i el lloc d´origen de l´himne. Artísticament és més aviat pobre; la seva dicció és monòtona i de recursos migrats (XXVI).

El tercer himne a Dionisos tracta de la infantesa del déu i el primer que respon indubtablement a l´estil de la poesia alexandrina (concretant més, a la de Cal.limac) el devem en part a una citació de Diodor I 45, 7  i al còdex Mosquensis, que ens dóna el final de l´himne, un recitat posat en boca de Zeus. De les peces més importants de tot el recull dels himnes homèrics aquesta peça fa l´efecte de ser una de les més tardanes.

      NOTICIA PRELIMINAR ALS HIMNES A DIONISOS de Manuel Balasch.-













Dionisos i els pirates  (VII)

De Dionisos, ara, el fill gloriós de Semele,
faré memòria, de com es mostrà al rompent de l´estèril
mar, en un penya-segat, amb tot l´aspecte d´un home
jove, adolescent; flotants cabells d´atzabeja
li queien i un mantell porpra lluïa  a les fortes espatlles.

Uns pirates, tot d´una, amb la seva nau ben bancada,
ràpidament hi acudiren per damunt del salobre
vinós, que eren tirrens. Un mal fat els menava. El van veure,
es feren l´ullet, baixaren de cop, i , agafant-lo,
el van asseure a la nau, i el cor se´ls omplí d´alegria:
es deien que ell era fill d´un rei dels que Zeus avidola,
i decidiren de lligar-lo amb penoses cadenes,
que no el retenien: les manilles de vimet
li queien de les mans  i dels peus; assegut, els somreia
amb els seus ulls d´atzur. El timoner va adonar-se´n,
va escridassar els seus companys i de seguida va dir-los:

"Desgraciats, és un déu aquest que agafeu tot lligant-lo,
un déu fort; no el podrà transportar la nau ben obrada.
Qui sap si es tracta de Zeus, de Posidó o bé d´Apol.lo,
el d´arc d´argent, perquè gens no retira a cap d´entre els homes
que moren; és com els déus que tenen estatges olímpics.
Au, sens triga, damunt la terra negrosa aviem-lo,
sense posar-li  per res les mans al damunt, que aixequi
irat terribles ventades i un huracà formidable."

Això va dir i el patró va increpar-lo amb mots odiosos:

"Mira el vent, pobre ximple, i tiba la vela al navili,
agafa tot el cordam, que del vent els companys tindran cura !
Estic segur que arribarà a Egipte o a Xipre,
qui sap si no als Hiperboris, o bé més enllà. Però a l´últim
ens durà certament on té amistats i riqueses
i els germans: un numen, sí , un déu ens l´envia."
Amb tals mots, dreçà el pal i la vela  tibà del navili
i l´oratge l´inflà de ple a ple; llavors estiraren
les cordes  i al moment se´ls mostraren uns fets portentosos:
primer, un vi s´escolà per la negra nau ivarsosa,
dolç de beure, tot olorós; una flaire divina
va escampar-se i els mariners s´astoraren en veure-ho.
I al punt sorgiren ceps fins a dalt de tot de la guaira,
a cada cantó, dels quals penjaven a dojo
raïms; pel pal  s´enroscà una heura florida i negrosa
ja brotonada; en la qual creixien esplèndides baies.
I sorgiren corones  a tots els escàlems; en veure-ho,
ràpidament els pirates manaren ciar cap a terra
al timoner. El déu, al combés de la nau, va tornar-se
lleó terrible de fort rugit; i , al bell mig, aleshores,
un ós de coll pelut suscità  en senyal de prodigi.
Es dreçà furiós, i el lleó, al combés, a la punta,
de biaix mirava terrífic. Porucs, escaparen
a popa, prop del pilot que tenia l´entranya serena.
Estaven tots glaçats. El déu, de sobte, va botre
i enxarpà el patró. Els altres, fugint de fortuna
tan trista, van saltar al salobre diví tots alhora
i dofins s´hi tornaren; del pilot, al contrari,
se´n compadí: l´aturà, el feu ben feliç i va dir-li:

"Cap por, Hecàtor diví, que al meu cor caigueres en gràcia.
Sóc Dionisos, que braola molt fort, i Semele,
la cadmea, em parí, que amb Zeus va unir-se amorosa."
Salut, oh fill de Semele, d´ulls gentils: qui no pensa
en tu, no pot compondre cap cant amb gens de dolcesa!

 (Traducció a cura de Manuel Balasch, Himnes Homèrics,Llibres del Mall.1974)



A DIONISOS  (XXVI)


Entono el cant pel cenyit amb heura i brogent Dionisos,
fill il.lustre de Zeus i la gloriosa Semele,
el qual nodriren les Nimfes de rulls bonics, que el reberen
al seu si del Pare suprem:  el criaren amb cura
a les coves de Nisa. Cresqué com el Pare volia,
en un antre flairós. I fou comptat entre els númens.
Quan ell, que havia de ser tan cantat, ja les dees l´hagueren
agambat, aleshores va córrer per valls i per boscos
d´heure i llorer coronat; al seu darrere el seguien
les nimfes, que ell precedia i el bosc immens ressonava.
  Salut, oh déu de la bella verema, tu, Dionisos!
Dóna´ns d´arribar joiosos als temps que s´atansen
i a molt més encara al llarg de nombroses anyades!


(Traducció a cura de Manuel Balsch, Himnes Homèrics, Llibres del Mall, 1974.)



A DIONISOS (I)


Diuen uns, oh cabrot, fill diví, que al cap de Dracanos,
d´altres que a l´Ícar ventós, i d´altres que a Naxos, i encara
d´altres que vora de l´Alfeu, el riu ple de gorgues,
t´infantà, de Zeus que en llamp s´adelita, Semele;
d´altres diuen que tu, a Tebes, Senyor vares néixer;
i menten tots, que , per amagar-ho a Hera de braços
blancs,t´engendrà lluny dels homes el pare dels déus i els qui moren.
Hi ha una certa muntanya, alta i florida de boscos,
Nisa, Fenicia enllà, no lluny dels corrents de l´Egiptos....

i ells t´erigiran en llurs temples gran nombre d´imatges.
Com et féu en tres trossos, cada tres anys, així sempre,
t´immolaran els homes llurs hecatombes perfectes."
Tal digué i assentí el Cronida de celles ombrives;
i els cabells divinals s´agitaren damunt de la testa
del Senyor immortal, i el gran Olimp en va trémer.
Així parlà, i Zeus provident amb el cap va assentir-hi.
       Sigue´ns propici, cabrot, amant bojal de les dones,
que els nostres cants per tu els encetem i cloem els poetes!
Sense tenir-te present un cant sagrat no fa via!
Doncs, igualment, salut a tu, cabrot Dionisos,
i a la mare, Semele, que alguns anomenen Tione.

       (Traducció a cura de Manuel Balasch, Himnes Homèrics, Libres del Mall,1974)





A l'esquerra de l'Hades una font trobaràs
prop de la qual s'alça un xiprer blanc.
No t'apropis massa a la font;
però en trobaràs una altra, que ve del Llac de la Memòria.
Ivarsosa flueix la seva aigua fresca i té guardians.
Digues: "Sóc el fill de la terra i del cel estrellat,
però el meu origen és celeste. Doneu-me aviat a beure
de l'aigua fresca que fuig del Llac de la Memòria."
I et donaran a veure aigua de la font sagrada,
i tot d'una seràs el primer entre els altres herois.

Fragment Òrfic (s. III o IV abans de la nostra era)
http://acquavivamyself.blogspot.com/2010/05/soc-el-fill-de-la-terra.html

 "Aquests himnes són, per definició, tirallongues de versos en honor dels déus de Grècia Dionís, Demèter, Apol.lo, Hermes, Afrodita, Àrtemis, Atena, Hefest, Posidó i Zeus, entre altres principals, quasi tots de l'època arcaica, que van ser denominats "homèrics" pel sol fet que estaven escrits en la mateixa mesura hexamètrica que els versos dels dos poemes fundacionals del poeta anomenat "Homer". Tenen molta grandesa, entre altres raons perquè defineixen encara més bé que la tradició èpica el caràcter entre diví i humà dels seus protagonistes." (Marginalia)



A Dionís

Anem-hi a la terra del vi !
on els somnis són ja realitat
on els fruits de la terra i del cel
barrejant-se en erótic sopor,
et transporten a l´eternitat.

Anem-hi a la terra del vi !
i deixem-nos endur per ells,
que nostres cossos nus, apoderats,
per la seva dolçor, embriagats,
s´uneixin en el caliu de nostres pells.


                                                    Pijus.-



                                           
   

Corranda de verema( 24 estrofes)

1
Despunta es sol per sa carena
I desapareix la humitat d’es camí
Es cargol s’amaga sota l’heura
I tanquen sa flor es joans de nit

2
Setembre és arribat i sa verema,
De bon matí a posta de sol, es treball,
Que amb ses mans blanques, brunes
O tosques tallen a mà es bonic raïm

3
L’avi malgrat es setanta cinc anys
Treballa tallant, i ordenant ses samals
Donant de beure i menjar es animals
Que tibaran d’es carro fins es cub

4
Ses al·lotes joves, presumeixen d’es cos
I es bordegassos, trempats gaudeixen
La mirada en veure unes sines com pomes
On voldrien fer-les un suculent mos

5
Veieu com no tallem es raïm de sota
I solament fem es dalt, ens agrada
Guaitar-vos, mentre talleu,
vostres apetitoses pomes

6
Vaja, vosaltres aneu com es sol
Calents com es migdia, guaitant,
I esperant que acotxem l’esquena
Per veure’ns les metes o es cul

7
Ai dó, no en sigueu malpensades,
Que els fruïts de sa vinya són ben bons
Però encara més les pomes dolces
Que sota sa camisa ens amagueu

8
¡Es que així no hi entren vespes!
Que tenen es fibló a sa punta d’es cap
Que quan pica et deixa galdosa
i semblen sagetes ,com es vostros ulls

9
Nosaltres no voldríem pas ser vespes
Que piquen, però sí, l’amorós sol per entrar
es vostre pit per acaronar-lo i fer-lo bru
I suau, per a besar-lo sempre, sota l’ombra

10
Això sí que estaria be, que es tornés bru
Perquè …¡guaiteu com són de blanques!
Darrera el davantal brut per sa verema
Que poc sol hi deixa entrar!

11
Voldríem ser es capell, as vostre cap
Per copsar es vostres pensaments d’amor
I entendre vostres mots sens maldecap
Gaudint de la verema, l’ardència i sa passió

12
Així que voleu entrar en es cap
I a dins la canaleta de ses sines i posar-hi
Calor i fer bruns els pits blancs I acaronar
suaument es petits mugrons...

13
I més coses faríem després, contemplant-vos
Perquè sa formosor entra pels ulls
I l’esperit s’excita acaronant-vos amb les mans
Per això pensem també en besar-vos les sines

14
¡Quantes fantasies passen per vostre cap!
Que si passessin pels vostres dits
I sa boca, semblaríeu llagastes
Agafades as cul, ses cuixes i es pits

15
Es que es sol de sa verema…
Ens inspira a somiar amb somnis dolços
Amb moixaines, quan veiem dones
Amb pàmpols verds , i bonics fruits

16
Ai al·lots mig despitregats
sembleu mig provocadors
Ensenyant-nos sa musculatura
Des braços i de sa força galant

17
Doncs no sabeu pas com bull
Allò que no veieu, amagat i presoner
De llibertat ufana, que quan es deslliura
Crea el somriure o un gran batibull

18
Ja fa una estona que veiem
Com agafa força i llargada
I deu ser un estri ben endurit
Perquè es manté com una vara

19
Certament, xamoses meves
Si volguéssiu, sota el frondosos ceps,
Us ensenyo el meu fruit de mascle
Abans no s’apagui l’escalfor i agafi fred

20
Tant de garlar i xerrar d’escalfor
Que ja em pica l’entrecuix
Que ja tinc ganes d’agafar-te es gruix
I posar-lo entre es meus melons

21
Doncs ensenyem-nos tot allò
Que ens fa fruir i ens agrada
I amanyaguem-nos amb passió
I si cal aprofundint la fondalada

22
¡Ai senyor, com m’agrada!
Sentir dins tanta escalfor i passió
D’un ufanós galant que em visita
Amorosament sense fer-me dolor

23
No t’adormis al·lot meu…
Que comences a sentir-te cansat
Que s’afluixa sa forta molla i no vulguis
Pas deixar es conreu mal sembrat

24
I amb un pàmpol es netegen,
No són gens fins els pardalets
Que la verema engresca la mainada
I es grans en fan festeig

http://poemes-de-trempar-i-riure.blogspot.com/2007/08/coranda-de-verema.html




La relació entre els himnes homèrics dedicats a Dionís i les corrandes de verema,de vi o de taverna picantones no és tan per una qüestió de forma, perqué els himnes homèrics anaven destinats al culte i per tan tenien un origen religiós i en canvi, les corrandes, són populars i de tradició oral, sinó per una qüestió de contingut,de la seva mateixa naturalesa humana i del propi esperit mediterrani. Recordem qui és Dionisos, el déu de la disbauxa, l´amant bojal de les dones, i segons Manuel Balasch, el mateix déu i tot el que representava hauria estat afegit a la cultura grega qui sap de quins verals. El poema òrfic li he posat pels qui els agrada més l´aigua que el vi ( és broma ? ) i perqué l´orfisme com a fenomen religiós, es tractava d’una renovació de la religió lligada al culte de Dionís que buscava la purificació o catarsi a través de rituals de tipus místic i ascètic, en comptes de les de tipus orgiàstic habitualment lligades als cultes dionisíacs. Veieu el que ens diu l´Emili Casademont en el seu bloc. Pijus.-




  "Així, per exemple, pel que respecta a les comarques gironines, els veremadors (també anomenats veremaires) entonaven una melodia dedicada a sant Ferriol, típica de Besalú. I, tradicionalment, menjaven, a més de pa i figues, carn de cabra. D’aquí ve que hi hagi un parell de refranys que en facin referència: «Pel veremar,/ la cabra s’ha de matar» i «Verema sense cabra,/ com núvia sense arracada». I és que la cabra recordava el déu Dionís, fill de Zeus i de Sèmele, que fou qui ensenyà als homes a conrear la vinya i a elaborar el vi, segons la mitologia grega, divinitat molt venerada a diversos pobles de la vella cultura mediterrània. Aquest déu Dionís, per tal d’escapar d’alguns perills, s’assenyala que prengué, en moltes ocasions, la forma d’una cabra. Ah!, i no oblidem Bacus, nom donat en llatí pels romans al déu de la vinya, representat com un home-cabra. O sigui, amb un cos meitat d’home i meitat de cabra o de boc; boc (potser, no caldria que ho digués) és la cabra mascle."
http://emilicasademont.blogspot.com/2010_09_01_archive.html




Vinum laetificat cor hominis
"El vi alegra el cor de l´home"
   (Salm 103, 15 )



In vino veritas
" En el vi hi ha la veritat "
       (Erasme, Adagia )


Laudibus arguitur vini vinosus Homerus.
" Pels seus elogis del vi , Homer és acusat d´embriac."
                      ( Horaci, Epístoles 1, 19,6)


Pel consell d´una bella i lletrada amiga em vaig informar sobre el gran poeta persa Omar Khayyam i de la seva passió per el ví i les dones amb la qual cosa lliga perfectament amb la essència de la nostra entrada i ens confirma la universalitat i la antiguitat d´aquesta lírica tan característica de la nostra cultura.Eus aquí una mostra:    

                 






Omar Khayyam

(Nishapur, Pèrsia, 1048-1131))
(Khayyam, Omar. Rubaiat. Sant Jordi de ses Salines, Res Publica edicions, 2001. Trad. Ramon Vives)


rubaiat

Vaig enviar mon ànima vers el llunya Invisible
les lletres d'altra Vida per tal que em confegís,
i, a poc a poc, a mi va retornar passible,
dient: "Jo sóc mon propi Infern i Paradís".

En l'escola i l'església el cristià, el jueu i el moro
tenen por de les penes eternes de l'Infern;
mes jo, que he penetrat el Pensament Etern,
no tinc por de l'Etern: tan solament l'adoro.

No tinc prou valor ni ciència
per anar enllà de l'ençà,
ni tinc prou intel.ligència
per viure sens pensar.

Del fons de la taverna un cant joiós sortí
que deia: "No deixem en el got ni una glànima.
Bevem de pressa, amics, abans que el fer Destí
es xarrupi d'un glop el vi de nostra ànima.

L'Alcorà és un llibre sagrat que es pot llegir
sols a glops. Glops per glops, més valen els de vi.
El que diu "No beveu" és un verset de broma,
perquè estava begut quan l'escrigué Mahoma.


Jo t'adoro, gran Déu, quan mon cavall galopa
sobre l'herba florida; jo t'adoro, oh Diví!,
molt més que en oracions, en l'escuma del vi
que canta tes lloances desbordant de la copa.

Bevem, amor, bevem: tot a l'oblit convida!
Jo, que he pensat en tot, en dos jorns de la vida
ni mai he volgut creure ni jamai he pensat,
que són: el que ha de vindre i aquell que ja ha passat.

Beure i fruir és ma vida. Tan lluny de l'heretgia
com de la religió, tranquil buido el meu got.
En casar-me amb la vida vaig dir: "Què em dus per dot",
i ella digué: "Mon dot és la teva alegria".

El jorn que hauré deixat ma vestidura externa;
el jorn que es parlarà de mi com una faula,
feu del meu fang un got, doneu-me a la taverna,
i veureu com reneixo quan l'empleneu a taula.

Sota terra, segons la llegenda, hi ha un brau
que la sosté amb les banyes. Relluents com set brases,
hi ha un ramat de set bous en l'aire llis i blau.
Bous a dalt, bous a baix, i al mig un ramat d'ases.

Vols ser sufí com jo? Vols ésser igual a mi?
Pren un granet d'haixix o beu tan sols un men
de vi; mes si tens por de l'eternal turment,
si ets musulmà, atipa't de pedres del camí.

I ben tranquils a l'ombra dels arbres, mon aimia,
amb una àmfora plena, un llibre de poesia,
un pa i una cançó que em cantis, ten per cert
que serà Paradís el que era bans desert.

Feliç aquell qui té en sa mansió tranquil.la
una bella que l'ama amb tendre i dolç afany,
que veu la perspectiva d'una nit... com un any,
i que no es preocupa del seu cos fet d'argila.

Escolta el meu consell. No el diguis a ningú.
"Suporta els sofriments i no busquis remei
enmig de tes desgràcies, no et mudis per un rei,
ni cerquis un amic perquè sofreixi amb tu."

Un cop morts són iguals el ric i el pobre;
se pot perdre un tresor... com una agulla;
sols és ric verament el que bé obra
i es dóna... com la rosa que s'esfulla.

Un niu per aixopluc, un tros de pa, una flor
per a flairar; no ser ni massa fort ni feble;
no creure ni manar, no ser esclau ni senyor,
i no tenir jamai ni mestre ni deixeble.

Si un estrany t'aprecia, tracta'l com un parent;
si un parent et traeix, tracta'l com un estrany;
si el veí cura, pensa que és un verí... excel.lent,
i si l'antídot mata, llença'l, perquè és un dany.

Sé el que l'ésser i el res tenen d'apariència;
sé el fons de tota idea noble, baixa, enlairada.
Que s'esfondri en el res tota eixa imbècil ciència
si he trobat re millor que una ànima embriagada.

Acosta els llavis teus als llavis de la tassa;
beu vi, si en tens; frueix, perquè la vida passa.
Val més repenedir-se d'haver begut massa,
que ser vell, tenir set i sentir la mà lassa.

Sacerdots, savis i vells,
i en general tot ascètic,
et declararan herètic
si no ets un ase com ells.

Sóc embriac, idòlatra, infidel! No hi fa res
el que em diuen els altres. Cada colla de tres
té una opinió de mi i a mi m'importa poc
el que pensen els altres, perquè sóc... el que sóc.

Fins els savis més pregons
per llur ciència han pouat
al pou de la veritat,
ni arribaran mai al fons.
Mes tots han estat prou febles
per no dir-ho a llurs deixebles
i han xerrat dintre les aules,
donant com a veritats faules.


Khayyam, Omar
(Nishapur –Khorasan, a l’actual Iran- c. 1048 – 1131)
Quartetes
Martorell, Adesiara, 2010
(Traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés)

I
El torn de la vida en quatre dies m’ha passat
com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.
IX
Si el que hi ha al món no és sinó vent a les mans,
i si el que hi ha és incomplet i defectuós,
pensa que tot el que veus al món no existeix,
imagina que allò que no existeix es troba al nostre món.
X
Encara que és ben ferma l’arrel de la teva permanència
i sobre el teu cos la vida és com un vestit flonjo i lleuger,
a la tenda del cos, que és com un lloc de repòs per a tu,
vigila de no aturar-t’hi massa estona, que té els vents febles.
XIV
N’arriben alguns i n’hi ha uns altres que se’ls enduen,
i no hi ha ningú a qui n’expliquin els secret.
A nosaltres, del destí, només ens en mostren una cosa:
la nostra vida és una copa que uns altres es beuen.
XX
Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar.
LXIX
Alguns només pensen en sectes i religions,
i altres vacil·len entre el dubte i la certesa.
I de sobte apareix una veu que crida d’amagat:
“Oh ignorants, el camí no és ni aquest ni aquell!”
LXXXVI
Beure vi i viure feliç és la meva norma,
i fugir de la blasfèmia i del rés és la meva religió.
Vaig preguntar a la núvia del destí: “¿Quin és el teu dot?”
Em digué: “El meu dot és el teu cor pur i joiós.
CIII
Alguns diuen que el paradís, amb les hurís, és agradable,
però jo dic que el suc de la vinya encara ho és més.
Pren el que pots abastar, oblida’t del que et prometen,
que el so del timbal només és agradable de lluny.
CXVIII
Beu vi, que del cor s’endú desmesura i mancança,
i s’emporta del pensament les setanta-dues sectes.
No t’abstinguis del vi, perquè gràcies a ell,
amb cada glop que en beguis, de mil defectes et neteges.
CXXVIII
Si vols beure vi, beu-ne acompanyat dels savis,
o beu-ne alegre amb una jove de llavis vermells.
No en beguis gaire, no en facis ostentació,
beu-ne poquet, sovint, però beu-te’l d’estranquis!
CXXXII
Khayyam, si estàs embriac de vi, alegra’t.
Si jeus amb una jove bella com la tulipa, alegra’t.
Com que el nostre destí en aquest món és deixar d’existir,
tu pensa que no existeixes, i si existeixes, alegra’t.
CXXXIV
No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,
un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.
I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra...
Serà molt millor aixòi que l’imperi d’un soldà.
CLI
Segueix només el camí del dervix de taverna.
No cerquis més que el vi, la música dolça i l’amant;
amb la copa de vi a les mans, i a l’espatlla el càntir,
beu vi, estimada, i no pronunciïs paraules vanes.


En català tenim aquestes dues joies: