Totes les imatges del meu bloc es poden consultar i llegir amb més meticulositat gràcies a la seva alta resolució , només extraient-les del propi bloc , arrossegant-les amb el ratoli fora de la pantalla directament al teu escriptori, i ampliant-les després amb l’ editor de Windows.



dilluns, 1 d’agost de 2011

PERE MATALONGA I MONTOTO (Barcelona 1907-Mèxic 1947)























Qui més, qui menys, de la meva generació, ha tingut un parent o conegut que durant la guerra civil espanyola va haver d´exiliarse lluny de casa, en el meu cas a  Mèxic, per fugir d´un país desfet,  cap a un  futur incert i deixant-ho tot enrera. 


Heus aquí  la meva petita contribució per conservar la memória   del meu familiar i com a homenatge a tots  aquells homes i dones que van viure  l´èxode del febrer del 1939.- Pijus.-




Fotografia dels redactors de La Rambla

Contingut: D'esquerra a dreta: Pere Calders; Gibernau?; Pere Matalonga i Montoto; Lluís Aymamí i Baudina; ? Gual; Avel·í Artís Gener i Lluís Bota i Villa
Lloc: Mèxic D. F.
Data: 1939
Descripció física: Fotografia en paper mat blanc i negre amb el marc en color gris




En Pere Matalonga i Montoto fou col·laborador d´ "En Patufet" i redactor de "La Rambla" (1936-38), de Barcelona. Afeccionat a la literatura castellana, féu una breu estada a Madrid i intentà introduir-se en els medis literaris de la ciutat. Membre del PSUC, Lluità al front republicà, i s'exilià, el 1939, a França, on estigué internat en un camp de concentració. El mateix any es traslladà a Mèxic. En aquest país dirigí "Nova Era", òrgan del Partit Socialista Català, i "Confidencias". Influït per Josep Carner —de qui fou fidel seguidor—, fundà amb ell, el 1941, el "Full Català ". Guanyà la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 1942. La seva escassa obra fou recollida a Poesies (1963), musicades pel compositor gironí Narcís Costa i Horts. ( enciclopèdia catalana).-

A part del que diu l´ enciclopèdia catalana, Albert Manent a "La Literatura Catalana a l´exili " Curial 24, 1976 ens descriu en Pere Matalonga a la pàg. 106 :

".... fou un escriptor tímid, bohemi, d´una obra brevissima i dispersa, en part reunida per uns amics a Poesies ( Mèxic, B. Costa-Amic, 1963 ) : onze poemes, vuit dels quals musicats pel mestre Narcís Costa i Horts. Sensible, melangiós, tenia el domini del clarobscur i un to senyorivol, heretat de Carner. "


És, aquesta breu obra, que per aquelles coses del destí, un exemplar, el nº 557 ( de 1000 que es publicaren), ha anat a raure a les meves mans i ara publico integrament en el meu bloc. Que jo sápiga no hi ha res enlloc i potser ni a la Biblioteca de Catalunya.









En el prefaci, en Costa-Horts, el seu gran amic, ja ens diu on va nèixer i les seves particulars circunstàncies: 


" Nasqué a Barcelona l´any 1907. Quedà orfe de pare i mare als dos anys. La seva tendra i delicada sensibilitat d´infant pogué desenvolupar-se al redós d´unes ties carnals que li proporcionaren, corporalment i espiritual, tot el que calia". 


Segurament aquestes tietes eren de Calella i per aixó figura en tots els manuals com a  nat en aquesta bella vila del Maresme on passà la seva infantesa.-




En el nº 13 de " Joventut Catalana " del 29-1-1925  surt aquest petit poema de Pere Matalonga i Montoto que publico en el meu bloc per primera vegada.

























Després dels onze poemes de Pere Matalonga, el seu gran amic, Costa- Horts, en musicà vuit:










Narcís Costa i Horts (Girona15 de setembre de 1907 - 31 d'octubre de 1990)




Rebé les primeres lliçons musicals del seu pare Joan Costa, músic de cobla. A Girona va estudiar teoria, harmonia i contrapunt amb Josep Baró i Güell i piano amb Josep Cantó i Prats. Des de ben jove va tocar el tible en diverses cobles, sempre al costat del seu pare.
Entre els 18 i els 23 anys va compondre les seves primeres sardanes per les què, curiosament, encara se'l coneix actualment. Entre elles Quan l'amor neixEl despertar dels ocells i La cançó del País Baix (País Baix en aquest cas volia dir Baix Empordà).
El 1932 va ingressar com a clarinetista a l'Orquestra Simfònica de Girona, que s'acabava de crear. Al mateix temps estudiava a Barcelona composició i instrumentació amb Ricard Lamote de Grignon. A partir d'aquesta experiència, Costa es llançà a la composició d'obres simfòniques. Pel maig de 1936 va estrenar a Girona el Quartet en fa menor, la seva primera obra simfònica. I més endavant la sardana simfònica La non non dels camps dirigida per Ricard Lamote. Amb motiu de l'èxit aconseguit, el Govern li concedí una beca per perfeccionar els seus estudis a París, estudis que no va poder dur a terme a causa de l'esclat de la Guerra Civil.
Guanyà per oposició el títol de Mestre de Pedagogia Musical, que atorgava el Govern de la Generalitat. L'any 1936, quan fou creada l'Orquestra d'Espectacles Públics de Girona, va ser-ne el mestre director.
Amb la guerra, l'any 1939 finalment es va exiliar a Mèxic on passà més de 40 anys i hi realitzà una tasca musical catalana admirable. Va dirigir el grup coral de l'Orfeó Català de Mèxic des del 1940 fins al 1952. El 1943 estrenà el poema coral Blanc hivern i un any després la primera simfonia, el tercer temps de la qual porta el nom de Sardana. El 1948 estrena la seva segona simfonia.
En els Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1957 guanyà el premi Pau Casals amb les seves Cinc danses breus per a orquestra de corda. El 1960 Pau Casals l'elegeix a l'hora de preparar l'oratori El Pessebre, obra que va estrenar a Acapulco amb l'assistència d'oients de tot el món. Aquell mateix any, estrena la suite simfònica Historieta, la qual inclou una sardana Simfònica.
El 1961 guanya el premi "Antoni Nicolau" per la seva obra Abril. El 1966 Cicle de Lieders és mereixedora del premi "Joan Gols" i el 1974 la RTVE de Barcelona també li va concedir el primer premi per la sardana Gerunda per a cor i cobla.
Retornà a Catalunya el 1972 i residí a Girona. Durant la seva estada a Mèxic es feia dir Costa-Horts.
Com a compositor va crear una gran obra de música simfònica i prop de 30 sardanes; com a intèrpret era un excel·lent violinista i també clarinetista, i un remarcable instrumentista del tible. ( Viquipedia)






































Ens diu Manent, parlant de tots aquets valents emigrats a la força:


"El noble orgull i la pruïja de no perdre la identitat com a poble va mantenir la continuïtat en l´ús de la llengua i de la cultura escrita i evità un trencament o una nova decadència. Mentre els catalans de la pàtria sofrien el flagell de l´ocupació i eren condemnats al silenci com a col.lectivitat, els de l´exili restaven com els ùnics dipositaris d´un tresor i d´una doble senyera: el testimoni públic de la llengua i d´una literatura que n´era expressió."   ( L´Avenç, 6, oct,1977, pàg 23-24)


En el llibre d´Albert Manent, abans referit de Curial i en la pàg. 34 , en Pere Matalonga es plany  a la revista Catalunya ( Catalunya pel món nº 118, Buenos Aires 1940, ps. 8-9 ) :


                     " Hem arrossegat fins a l´exili el llast de les nostres divergències polítiques."


En Joan Gilabert, un dels seus bons amics ens diu de  Pere Matalonga: 


                   "Matalonga no fou mai un home essencialment polític. Era escriptor i un poeta excel.lent. No entenia ni volia compendre les maniobres i picabaralles de la política diària ; però era sempre un entusiasta partidari de debatre els grans problemes humans, a favor dels desvalguts, que té plantejats la societat dels nostres dies. "



































































































Ens diu, Costa- Horts, en el prefaci :


" La mort ens el prengué sobtadament, quan solament comptava 39 anys, un trist dia de juliol de l ´any 1947. Fou un dia de dol al cor per a tots els  seus amics, i un dia massa dolorós per a les lletres catalanes. El poeta Josep Carner li dedicà aquests versos:


             CONVIT
                                                                  
                                  En la mort de Pere Matalonga




Amic lassat, tu que has caigut en terra
                      i jeus en terra, llit final ;
pi trasplantat en endemà de guerra,
                      al lloc que deixares, lleial ;
resta l´amor, del teu besar fruitada,
                    les rimes fresques a mig dir;
i de ta nova solitud l´airada,
                    passa la mar, m´encercla a mi.


Si els nostres senys no finen ni es refreden,
                    oh amarg i dolç i bell parlat,
si, boires en la nit, només ens veden
                     tota esperança i tot esclat,


vina en un floc de la vapor més blana,
                  vina i seuràs en un pedrís
ran de la meva porta, poc llunyana
                  d´un terminal esborradís.




                                                        
                                                Adéu, amic, company, llàstima no haver-nos conegut en persona,encara que si coneixeré la teva obra i les grans amistats que et vas guanyar.- Pijus