Totes les imatges del meu bloc es poden consultar i llegir amb més meticulositat gràcies a la seva alta resolució , només extraient-les del propi bloc , arrossegant-les amb el ratoli fora de la pantalla directament al teu escriptori, i ampliant-les després amb l’ editor de Windows.



dimecres, 13 de juny de 2012

Lluís Via i Pagès (1870-1940) : "Del cor als llavis" (1910)


Lluís Via i Pagès (1870·1940)

Poeta, narrador, periodista, crític teatral i traductor, Lluís Via i Pagès va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1870.


 Va col·laborar a "La Renaixença", "El Poble Català", "Gent Nova" i "La Novel·la d’Ara", entre altres publicacions de l’època.


 Va ser impulsor, director literari i redactor del setmanari catalanista "Joventut", revista fundada per membres de Setmana catalanista i adherits a la Unió Catalanista, i que es publicà des de febrer de 1900 fins a desembre de 1906.
 

Entre 1901 i 1909 manté una estreta realció profesional amb Caterina Albert, Victor Català, de la que ens queden 108 cartes enviades per Via a l'escriptora.

Al seu voltant s’hi van reunir importants personatges de la cultura en el que seria conegut com a moviment modernista, una plataforma de defensa de la cultura catalana i del nacionalisme.
 Va participar, també, en les tertúlies que organitzava, els darrers anys del segle XIX, el seu amic Apel·les Mestres al seu domicili del carrer Permanyer de Barcelona, i on va coincidir amb Granados, Morera, Ignasi Iglésias, Albéniz, Arteaga, Massenet, Pedrell, Llobet, Joan Lamote de Grignon, Celestí Sadurní, Marqués, Roig, Perelló, Joaquim Renart i d'altres.



L’estiu del 1906 va passar uns dies a la masia de la Figuera i, d’aquesta estada, ens han quedat com a testimoni, unes cartes escrites des d’aquell racó del Montseny a Víctor Català i a Joan Maragall, així com un llibre dedicat a la Lola.






Lluís Via dóna una carta de la Lola a Joan Maragall 

Estimat amich Maragall:

Aquí té la carta que ahir vaig rebre de la Lola per vostè. Els he llegit aquests versos que no són bons ni dolents, però que són millors, perque estàn plens d’una serenitat y una tendresa que no tenen els de molts escriptors.¿Què me’n diu del “rodó com una pinya y petit com un pinyó?” Que ben trobat, que ben vist y que natural!
Jo que tinch afició a escriure (a escriure per mi, perque lo del periòdich no es lomeu, sinó la obligació meva), sempre he tingut por de fer versos en català. Els catalans me sembla que hauríen d’ésser una cosa sagrada. En castellà, catorze o quinze anys enrera, n’havía fets a milers de milers. Els feya ab una gran traça y una gran falsetat. Ahir, quan vostè’m preguntava què havía escrit; me veníen tentacions de llegirli lo que may llegeixo a ningú: els pochs versos catalans qu’he fet. Després vaig repassar els de la Lola y en vaig desistir.Però quí sap! Potser un día a vostè qu’es tan amable, li demani mitja hora d’atenció.
Ja ho sap qu’es son coral amich en Vía
10 octubre, 1906. 


El 1920 va prologar el Segon llibre de poesies d'Àngel Guimerà.

El 1923 ingressà a la "Reial Acadèmia de Bones Lletres" i tres anys més tard, el 1926, va acabar i estrenar l'obra dramàtica Per dret diví que Àngel Guimerà deixà inacabada.

Entre la seva obra hi trobem treballs com Impressions i records, de 1899;Fent camí, de 1903; Estels, de 1907; Del cor als llavis, de 1910; De lluny i de prop, de 1911; Collita, de 1916;Llavor dispersa, de 1918; A mitja veu, 1920 i Poesies, de 1924, prologat per Apel·les Mestres.


lafiguera



Amic de mossèn Cinto Verdaguer –amb qui va compartir moltes caminades pel Montseny– i admirador de Joan Maragall –amb qui es cartejava sovint i del que es va deixar influir notablement en la seva obra– la naturalesa li resultava un element molt important i l’utilitza sovint per enriquir la seva poesia.

Va morir a Barcelona, solter, el dia 22 d'abril de 1940. Curiosament, l'esquela aparegué publicada el dia 25, una vegada celebrat l'ofici funeral, i en ella resava que per expressa voluntat del finat no s'anuncià l'enterrament. 




"Del Cor als Llavis" (1910). Un dels cinquanta exemplars en paper de fil que es van imprimir aquell any. Poques biblioteques disposaran 
d' un com aquest, que per cert, va venir a les meves mans, com sempre sol passar, per casualitat. 

" (..)  En Via és un cantaire de la Naturalesa, a la que estima y admira y canta ab expressió d’enamorat y ab plasticitat de pintor... Però molt sovint la Naturalesa no li serveix més que d’escenari ont se mou un personatge principal: la “Dona”.

La Dona!  Heuse’l  aquí el protagonista de l’obra poètica d’en Via! Amb la Dona somnia els idilis més purs, per ella sent el’dolor més exasperat, tantost vessant devoció, tantost ironia... (..)"

 Extracte del pròleg que Apel·les Mestres va escriure pel seu llibre Poesies, el 1924. 

De la mateixa manera s' expressarà Lluís Via en aquest  "Del Cor als Llavis" del que penjaré una tria dels seus poemes. De fet, llegint-los, si  percebo un xic de solitud en els seus versos.




De la Biblioteca "Joventut". Recordem que ell va treballar per el setmanari fins el 1906 com a director literari i com a redactor. No és estrany doncs.



Dedicat al seu amic i mecenes , Oriol Martí, redactor també del setmanari "Joventut", en el primer aniversari de casament el 8-12-1910.








  FENT CAMI

Hostalera la hostalera,
volgueunos obrir l'hostal,
volgueunos dar bona cambra
 tota guarnida de blanch.
Als balcons cap cortinatge
que'ns privi la claretat;
 poseune sols a l'arcoba
 per si ella's vol despullar.
No hi calen flors dins la cambra,
 qu'ella prou la embaumarà;
sols un brot de farigola
de son llit en el capçal,
y un altre brot de ginesta
 y un altre d'espernellà.

Hostalera la hostalera,
 ja os en podèu alabar
si aprés de tantes fatigues
ens sabèu donar descans.

L'amor truca a casa vostra,
 nodriulo ab el vostre pa;
que no caigui en mala terra
 aquest ruixat d'adamants;
que aquest llir d'alta puresa
trobi camp assahonat,
que pugui arrelar y creixer,
que no's migri entre'! rocàm...

Hostalera la hostalera,
lo qu'hem patit Deu ho sab;
hem seguit temples y ermites
dalt dels cims y prop del mar;
arreu hem fugit dels homes,
y, al vèurens en soletat,
arreu ens ha obert ds braços
el bon Deu en son altar,
arreu les manyagues ones
els nostres peus han besat,
arreu les aus y les plantes
ens han sabut estimar.
Pelegrins de l'arnor vera,
   hem vingut pelegrinant.
                                              En la escorça dels vells arbres
                                              nostres noms hi són gravats;
                                              hi són en les altes serres,



hi són al fons de les valls,
resistint les soleiades,
soportant els temporals…

Hostalera la hostalera,
crech que'l cor os he tocat.
Com l'hoste que m'acompanya
 cap n'han dut a vostre hostal.
Veientlo, les portes soles
ja s'obren de bat a bat...
 Hostalera la hostalera,
 ja os en podèu alabar!



COSTA AMUNT
De mon braç dret s'ha repenjat
 afatigada ma companya;
mon braç esquerre l'he apoiat
 en un amich que no m'enganya,
 en un bastó que m'he tallat
d'un roure vell de la montanya.

Ben amparat del meu bastó,
 no hi ha perill d'una estimbada;
ell sab donarme fe y brahô,
ell fa més breu ma caminada,
 ell m'assegura l'ascensió
fins a la cima desitjada.

Prò de l'amiga'l fatich creix
com més me diu que's sent hardida;
ella, pesantme, 'm lleva'l bleix
y enlloch d'aidarme cau rendida;






ella es l'amor, ella es el feix
de les miseries de la vida.

Ella'm fa esment d'un cel tot blau
y els ulls al cel me força a cloure;
ell a mes ansies dóna pau
y es mon aguant si no'm  puch moure;
ell  me sosté quan ella'm  cau;
ella es de carn y ell es de roure.

REMEMBER
Escolta, dòna, lo que avui te dich
a l'ombra trista dels benignes saules,
vencentme l'anyorança y el fatich
y rimant els gemechs ab les paraules.

Entre'ls ramatges d'aquests parchs morents,
que ja pressenten la hivernal besada,
be guaitat de la posta'ls tons ardents
 y he sentit joia y fret a la vegada.

Fret pels jorns que s'acosten menaçants
sense l'esclat del sol ni el de tes nines,
y joia pels deliquis ja llunyans
d'altres calmoses hores vespertines.

Te'n recordes? Dels cims en la quietut
un temple immens semblava la montanya.
Jo't mirava regnâ en la solitut
y't veia tota meva y tota estranya.


Renaixien les mortes ilusions,
passant alegres en fulgents idilis
corn en l'atzur les aus y els papellons,
 com en la mar els fugitius navilis.

Emmudien d'amor totes les veus,
 jeia la mare terra fatigada,
pròdiga en fills, dormida a nostres peus
sota les tofes verdes de la prada.

En la pau del crepuscle solemnial
ens semblava llunyà tot quant miravem;
en l'encís del crepuscle divinal
tot era resplendent perque  estimavem.

Llarch temps restà sospens el meu sentit
 com lassa dels oreigs la fulla en l'arbre;
el plor d'un dol pregón, jamai guarit,
 podia en fí esclatar, furiós y barbre...
…………………………………………..
Mes caigué dolçament sobre ton pit
com una font dintre son vas de marbre.

SIC TRANSIT

Caminant vers la montanya
prop del riu ens hem parat.
La montanya toca als núvols
y el riu sos peus va besant;
la montanya resta immòvil
y el riu fuig terres enllà.

Jo m'assemblo a la montanya,
 tu del riu tens el tirat,
ella es muda y es ferrenya,
ell remorós y manyach;
ella's fixa en les altures,
ell va a perdres en el mar.

La montanya'l front acota
 y en el riu clava 1'esguart:
sos penyals més alterosos
dins l'aigua veu retratats;
la montanya es agrahida
y al riu comença a estimar.


La montanya, commoventse,
sobre'l riu s'ha abalançat:
voldria aturar sa cursa,
voldria tornarlo un llach, 
voldria en l'aigua encalmada 
la propria imatge mirar.
Mes el riu, corrent sens treva,
reflexa també'ls voltants,
tot lo qu'en les ribes troba,
tot lo que's mostra a son pas,
ja sien vergers mirífichs,
ja sien camps desolats.
La montanya, nuvia trista,
s’ha cobert de nùvols blanchs;
sota d’ells, qui l'amor cerqui,
ben segur que'l trobarà.
Mes ai de qui'l riu estimi,
que'l riu no s'atura mai.
Els amors de la montanya,
ses desferres, tot hi va,
tot ho engoleix, tot s'ho emporta,
tot se pert al fons del mar.





CONVIT

Ara que als cims els frets derrers
 han dat les ültimes besades
y han esfullat els atmetllers
sobre la neu llurs flors rosades,

als pichs de Nuria desolats
 l'amor os crida, noble aimia.
Aquestes fredes soletats
que'n fan al cor de compañía!

Vegeulo aquí ple de dolçor
el sant redós que os brinda estada,
hont foch encès hi té l'amor,
hont hi te'l goig taula parada.

Sota garlandes de turons
que senyoregen les altures,
ell té manyagues y cançons,
y bells dalès y joies pures.

Y té llirs blaus pels corriols,
y té moixons de veu serena
 que van trescant a petits vols
y de llur cant os fan ofrena.

Llur cant discret, Ilur cant suau,
 fa la montanya més senyora;
y  l'aire es pur, y el cel es blau,
 y  tot os crida y os anyora.

Vingueuhi donchs, que ho vol l'amor,
passant per gorges ressonantes
hont brunz el vent, el gran cantor
 de les feréstegues complantes.

Y  amunt, amunt, cercant abdós
la quietut de les altures,
guaitant la pau del sant redós
entre badalls de penyes dures.

Elles, eixint d'un són pesat,
en llur encant resten frisoses;
si són ferrenyes pel posat,
lo qu'es pel cor són bondadoses.

Y guaiten sempre a tot arreu
sobre'ls abims apilotades...
Avui per fí les deixarèu
ab vostre encís desencantades.

Vingueuhi prest, y vibraràn
sols de sentir vostra presencia,
y les veurèu tot al voltant
 fcntvos galana reverencia.

Joiós I'amor ja serà aquí
y esperarà vostra arribada;
 perque l'amor pugui gaudi
restèu ab ell fins la vesprada.

Y os vetllarà content l'amor
corn ert penyal en la nit bruna,
 per vós rebent gaia frescor,
encens de llirs, petons de lluna.

Y en eixos plers tan ideals,
y en eix silenci que no enganya,
os semblaràn celestials
el vostre amor y la montanya.



AQUELLA TARDA

Ab tos besos y manyagues m'aconsoles,
noble aimia que't prodigues y no canses;
ab el baume qu'expandeixes de violes
 atemperes mes crudels intemperances.

Així fou la tarda aquella que'm besaven
 embullantse per mon front tes rosses grenyes.
Allà al fons del vell carrer ens contemplaven,
 ab posat de bon amich, les blaves penyes.

Y nosaltres admiravem llur grandesa,
y entorn nostre la mainada follejava,
y esguardantnos mitj joiosa, mitj sorpresa,
del perfúm que tu expandies s'admirava.

Vingué'l vespre y la montanya com Regina
 va acotxarse dintre l'ombra protectora...
Ab son baume, com ab mística boirina,
la encensava la violeta triomfadora!



ANHEL

Oh, quí hi tornés als cims més alts
 teninte a tu, ma ben amada,
per assolir goigs immortals,
per podê estendre la mirada
 enllà d'enllå, sobre'ls penyals,
fins a la platja abandonada!

Oh, quí hi tornés fugint del món
 y ses metzines y sos glavis,
per estirnarte sens afront,
per cobejarte sens agravis,
y poder darte un bes al front
y poder darte un bes als llavis!





Llegint  aquests  poemes de Lluís Via s’ aprecien els versos d’un  home acostumat a la solitud, a estar amb ell mateix, recordem que va morir solter, a passar llargues hores davant la natura, observant-la, acaronant-la, fruint-la.

 De fet, per mi, no hi ha una cosa més immortal, més amiga, més bella, fins i tot en el sentit femení del terme, i que t’ acompanya fins al final del viatge, que els núvols fugissers, alegres i cofois o solemnes i divinals, de vegades, però sempre a prop meu, allà dalt, fent-me companyia, impertèrrits,sublims, majestuosos, perfectes i màgics.

  És per això que la coneix tan bé a la natura,  que la sap expressar amb tota la seva bellesa,  amb tota  la seva anima de poeta, perquè quan  està sol, aquesta, es converteix en el seu món de somni , en el que la seva sensibilitat idealitza la figura femenina, la dóna, cap a un ésser perfecte en conjunció total amb la natura que l’ envolta. 

Recordem que el nostre poeta, és humà, sociable, culte,  i clar en les seves idees. Evidentment no és un ermità ascètic perdut en mig de la muntanya, sinó un home acostumat a la vida de ciutat, però d’ arrels pageses i que coneixia  molt bé el món rural. De vegades aquest mateix univers culte, a mida, que ens fem grans, ens allunya d'una altre realitat paral.lela formada per la majoria de la gent que ens envolta. 

La seva idealització de la figura femenina, de la dóna, correspon al ideal romàntic noucentista de la donna angelicata , però els seus versos no estan absents de desig, i de companyia femenina. Pijus.-






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada